En qualsevol emergència o catàstrofe, la seguretat personal no és una opció: és una obligació. Tanmateix, massa sovint oblidem que, davant situacions de risc, no som individus aïllats, sinó part d’un conjunt on cada decisió individual pot tenir conseqüències col·lectives. Per això, seguir les recomanacions dels serveis d’emergència hauria de ser una norma bàsica de convivència i responsabilitat.
Els episodis extrems provocats pels elements naturals —pluges intenses, nevades, vents violents o incendis forestals— són cada cop més freqüents i més imprevisibles. Aquesta realitat ens interpel·la directament com a societat: la vulnerabilitat pot aparèixer de manera sobtada i afectar qualsevol persona, independentment de l’edat, l’experiència o la condició física. Davant d’aquest escenari, la previsió i l’autoprotecció deixen de ser recomanacions genèriques per convertir-se en una responsabilitat personal ineludible.
Malgrat això, no sempre és la força de la natura la que genera el perill. Sovint és la imprudència humana, l’afany d’aventura, la banalització del risc o fins i tot la necessitat de protagonisme el que acaba desencadenant situacions totalment evitables. Aquestes actituds no només posen en perill qui les assumeix, sinó que comprometen la seguretat d’altres persones, especialment dels professionals dels cossos d’emergència que han d’intervenir, de vegades arriscant la seva pròpia vida, per rescatar qui ha decidit ignorar advertiments clars. No és just, ni responsable, ni ètic.
Quan el perill és inevitable i sobrevingut, les autoritats activen protocols i plans de prevenció que, encara que de vegades generin incomoditat o polèmica, tenen un únic objectiu: salvar vides. Desobeir deliberadament aquests avisos acostuma a complicar la gestió de l’emergència i, massa sovint, n’agreuja les conseqüències. L’experiència demostra que el temps i els recursos perduts en rescats evitables poden ser determinants en altres situacions realment crítiques.
Els exemples són coneguts i recurrents. Quan es recomana no accedir a determinades zones de muntanya, com els Ports durant episodis de neu intensa, no es fa per caprici. Ignorar aquestes indicacions genera acumulacions de persones en risc, col·lapses viaris i situacions caòtiques que, en el pitjor dels casos, acaben amb desenllaços tràgics. El mateix passa a les platges, on cada estiu es lamenten morts per no respectar la senyalització de les banderes que indiquen el perill del bany. Són tragèdies que, en molts casos, es podrien haver evitat amb una actitud més prudent.
“La seguretat intrínseca de les persones es construeix amb coneixement, responsabilitat i previsió. No és una qüestió de dramatitzar, sinó de maduresa col·lectiva”
Tradicionalment, en el nostre entorn cultural, l’autoprotecció no ha estat prou fomentada com un valor essencial. En altres països europeus, en canvi, aquesta consciència forma part de l’educació bàsica i de la vida quotidiana. La polèmica generada recentment al voltant de la recomanació de disposar d’una motxilla de supervivència per a 72 hores n’és una mostra clara: allò que en altres llocs es considera sentit comú, aquí encara desperta incredulitat o burla.
En aquest context, cal posar en valor iniciatives formatives com la xerrada recentment impartida a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa per l’expert en emergències i voluntari de la Creu Roja, Paco Túnez. Les seves pautes clares i realistes ajuden a entendre que la seguretat no depèn només de factors externs, sinó també —i en gran mesura— de la preparació prèvia i de les decisions que prenem abans que passi res.
Potser ha arribat el moment d’impulsar amb més determinació aquest tipus de formació i conscienciació. La nostra situació pot canviar radicalment en qüestió d’hores, i estar preparats marca la diferència. Igualment, seria molt positiu incorporar l’educació en seguretat personal als centres escolars, no per generar por, sinó per dotar infants i joves d’eines bàsiques que els permetin actuar amb criteri al llarg de la vida. Aprendre a utilitzar un DEA, cada cop més present en edificis públics, o a fer servir correctament un extintor són coneixements pràctics que poden salvar vides. Algunes escoles ja han començat a fer aquest pas, i caldria normalitzar-lo.
La seguretat intrínseca de les persones es construeix amb coneixement, responsabilitat i previsió. No és una qüestió de dramatitzar, sinó de maduresa col·lectiva. Prevenir sempre és millor que curar. I encara hi som a temps.
